El 1974, l'arqueòleg Emili Junyent impartia un curs a Tarragona. Un dia se li va presentar un jove d'Arbeca que feia la mili a les comarques tarragonines amb una capsa de sabates. "He trobat això en una finca que tenim al poble i m'ha semblat que podria ser ceràmica antiga". I tant, si ho era! Junyent va tenir clar a l'instant que aquells fragments eren ceràmica ibèrica. Eren l'indici inequívoc que sota el camp d'alfals d'aquell noi hi havia un jaciment arqueològic. Però en aquells moments no hi havia recursos per intervenir. L'atzar, però, portaria a l'arqueòleg fins a Lleida poc després. No s'havia oblidat d'aquella capsa de sabates, però encara van haver de passar deu anys abans que pogués plantar-se a Arbeca per fer una primera cala. "De seguida va ser evident que sota els nostres peus teníem un jaciment important", assegura. Però d'aquí a imaginar-se que estava a punt de fer emergir una fortalesa ibèrica considerada única a Europa hi ha un abisme.

El 2007 es va fer el salt definitiu: dues potents màquines giratòries, una retroexcavadora i cinc camions van retirar terra del jaciment durant un mes i mig sota la mirada vigilant dels arqueòlegs. I es va obrar el miracle. Des de llavors, centenars d'estudiants d'arqueologia de tot Europa volen aportar el seu granet de sorra a dissipar algunes de les incògnites que planen sobre l'enigmàtica societat ibèrica.

Des de fa anys, centenars d'estudiants d'arqueologia de tot Europa volen aportar el seu granet de sorra a dissipar algunes de les incògnites que planen sobre l'enigmàtica societat ibèrica

La impressió que causava era prou atemoriment per dissuadir dels possibles atacs que podia rebre per part d'altres tribus no amigues o de contingents itinerants en la recerca de botins. No es té notícia en les troballes arqueològiques que alguna vegada l'estructura de la fortalesa fos destruïda, incendiada o envaïda d'una manera violenta. Sense cap dubte la seguretat va ser la prioritat en el disseny de "Els Vilars",

Quin sentit tenia bastir una muralla de cinc metres de gruix per cinc metres d'altura fa 2.800 anys? Qualsevol que volgués entrar hauria de superar els profunds talussos de la fossa i el que els arqueòlegs anomenen camp frisó o 'chevaux-de-frise', una temible barrera de pedres clavades a peu de la muralla i en la part superior de l'escarpa. La seva funció és clara: impossibilitar els moviments quan l'atacant es troba a l'abast dels defensors. De camps frisons també n'hi ha molts, però cap com el d'Arbeca, ja que és el millor conservat d'Europa. Si amb tot això fos poc, abans d'arribar a la porta hi havia un passadís de tan sols un metre d'ample fins a l'interior. Impossible que es colés ningú. I, si algú entrava sense permís, es convertia en una presa fàcil després d'haver recorregut 13 metres en fila índia, l'única manera d'accedir-hi.

A l'interior es pot trepitjar un carrer de segle VIII aC -Impressionant ser conscientment, a banda i banda del qual s'endevina el llindar que donava accés a cases d'idèntica tipologia i distribució, com si es tractés d'un barri residencial de cases en filera. Aquesta aparença igualitària fa pensar als historiadors que els Vilars vivia un príncep o cabdill, la seva família i un grup de persones amb llaços de parentiu real o fictici, unes 150 persones, que s'identificarien col·lectivament com a descendents d'un avantpassat heroic fundador de la nissaga. Això no obstant, es podrà aclarir millor el nombre exacte de persones que habitaven quan s'hagin pogut excavar més cases, fer un càlcul dels habitatges i realitzar una estimació en relació amb la gent que vivia a cada edifici.

No hi havia diferències de classe entre ells. Les diferències -i molt notables- es produïen entre el grup i els seus veïns, ja que els habitants de la fortalesa eren ostentosament més rics. Es creu que el seu poder podia derivar de l'alta fertilitat de les terres de conreu que envolten el jaciment, els ramats de bestiar que tenien (toros, cabres, ovelles, porcs ...) i del coneixement del ferro. Però aquesta no és l'única teoria.

L'abandonament és un dels altres interrogants que cal respondre. Al segle IV, poc abans del 300 a.n.e i sense cap raó que ho expliqui, la fortalesa es buida. No es destrueix. Simplement, es despobla. Una pandèmia? ¿S'havien esgotat els camps de cultiu? Potser la mateixa grandesa de la fortalesa dels Vilars va fer que morís d'èxit. Junyent, que és catedràtic de prehistòria, explica que la hipòtesi més plausible és que la fortalesa ja no responia a les necessitats de la població. La gran muralla, les fosses descomunals i les torres inabastables impedien que aquella població pogués créixer. 

El desenvolupament urbanístic habitual en un poblat ilerget aquí era impracticable. A més, els temps havien canviat i potser la fortificació havia perdut la seva funció militar. El món, però, va continuar rodant. Van arribar els romans a Arbeca i van aprofitar les pedres de la fortalesa per construir les seves pròpies cases.